El tiet Joan

Pau, t'estimes molt el tiet Joan, quan l'anem a veure li sols fer sempre un petó i una abraçada.

Junts anem al parc a jugar una miqueta, ell et mira des de la seva cadira de rodes estant, tu puges i baixes pel tobogan i et columpies tranquilament. Jo sé que al tiet Joan li agrada molt que l'anem a veure junts, tot i que no ho pugui expresar la cara li canvia i es mostra més despert i atent.

Estic segur que quan siguis més gran l'acompanyaràs amunt i avall tot solet i li explicaràs les coses que et vagi passant amb total naturalitat, com si d'un tiet es tractés. I no t'el miraràs amb aquella cara de pena que fa la gent quan ens la trobem tot passejant pel carrer, amb la mirada et diuen "pobret" i s'escapen cames ajudeu-me, no sigui que els hi expliqui les penes de la vida de la cadira de rodes, de no poder valer-se per un mateix, de no poder parlar i de no poder gaudir d'un bon dinar perquè no pot empassar-se res coll avall.

Però crec que les petites coses del dia a dia, són les que l'ajuden a oblidar aquests impediments, i una d'elles es veure créixer els seu nebot !!

Joan, t'estimem :)